Podem CAT. - Una eina al servei de la ciutadania

Espanya és el país de la Unió Europea amb pitjors condicions de treball

El conegut i prestigiós European Trade Union Institute ha publicat un informe (“Bad Jobs” recovery? European Job Quality Index 2005-2015) sobre la qualitat de l'ocupació en els 28 països de la Unió Europea que és demoledor per a Espanya.

Si considerem que una de les responsabilitats de l'Estat a qualsevol país és assegurar-se que la població pugui aspirar a desenvolupar el seu gran potencial a través del treball, llavors la conclusió rotunda d'aquest informe és que l'Estat espanyol està fracassant rotundament. La Constitució Espanyola, la suposada violació de la qual està sent la causa d'empresonament per part dels tribunals d'aquest país, conté en l'article 35.1 el següent mandat “Tots els espanyols tenen el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família”, mandat constitucional que s'està violant massivament a Espanya, com bé documenta l'informe. En la majoria dels indicadors de qualitat d'ocupació utilitzats en aquest excel·lent estudi -(1) salaris, (2) formes d'ocupació i seguretat laboral, (3) temps de treball i equilibri treball-vida, (4) condicions de treball, (5) habilitats i desenvolupament en la seva carrera laboral, i (6) representació sindical-, Espanya apareix en l'informe a la cua (repeteixo, a la cua) de tota la Unió Europea, només després de Romania i Grècia (Figura 2, p.11 de l'informe). En una puntuació d'1 (pitjor) a 10 (millor), rep un 3 d'en el Job Quality Index (la més baixa després dels dos països citats), mentre que els països nòrdics de la UE, Suècia, Finlàndia i Dinamarca, reben, respectivament, un 7,5, un 8 i un 9 (les més altes). Espanya, i el seu establishment polític-mediàtic s'enorgulleix de tenir una de les economies més fortes i desenvolupades de la UE (la cinquena economia de la UE), amb un nivell de riquesa (23.200 euros en PIB per càpita en 2015, segons Eurostat) semblant a la mitjana de la UE (28.900 euros en PIB per càpita en 2015, també segons Eurostat), és dels països que pitjor tracta als seus treballadors, dada que amb prou feines apareix en els majors mitjans d'informació. I això ocorre en cada component que configura aquest indicador de qualitat de l'ocupació. Vegem les dades.

Espanya no és només el país de la UE on hi ha major precarietat, sinó que és també el país on el creixement de la precarietat ha estat major durant el període 2010-2015

Espanya té un dels majors percentatges de la població laboral amb inestabilitat, amb temporalitat indesitjada i amb dificultat per trobar ocupació indefinida (principals components de la definició de precarietat) en la UE (Figura 4, p.13). Aquest percentatge és fins i tot major entre les dones treballadores, i també és el país on el percentatge de treballadors i treballadors en precari ha crescut més durant el període 2010-2015 (conegut com la Gran Recessió). 

Espanya és el país on les condicions de treball són pitjors (en la UE-15)

És també interessant subratllar que l'elevadíssim nivell de desocupació (de nou, un dels més alts de la UE) va acompanyat amb un dels percentatges majors d'hores extres. Els treballadors i treballadores espanyols són els que fan més hores extres, la qual cosa afecta a la seva vida personal (el que l'informe defineix com a “equilibri entre vida personal i laboral”) (Figura 5, p.14). En realitat solament a Grècia els treballadors i treballadores estan en pitjor situació que els espanyols, és a dir, tenen jornades de treball que s'allarguen encara més enllà de les hores acordades. És també important subratllar que les dones treballadores fins i tot treballen més hores extres que els homes treballadors. En aquest punt cal assenyalar el ben conegut fet entre salubristas que les dones espanyoles són de les que tenen majors malalties relacionades amb l'estrès en la Unió Europea a causa de la seva enorme sobrecàrrega entre la família i el treball. 

Espanya té el percentatge més gran de treballadors pobres en la UE 

En 2015, Espanya tenia també el percentatge méss gran (després de Romania i Grècia) de treballadors en pobresa. Un de cada deu treballadors es trobava per sota del llindar de la pobresa (és a dir, per sota del 60% de la mitjana nacional d'ingressos després de transferències socials).

A l'informe se'ns dóna també una comparativa de salaris entre països. Si mirem la mitjana d'ingressos mensuals nets del treballador remunerat ajustat als preus de cada país, a Espanya és aproximadament d'uns 1.300 euros, un nivell per sota de la mitjana de la UE, encara que més alt que països com Hongria o Bulgària (Figura 3, p.12). Ara bé, quan comparem el percentatge dels treballadors (empleats o autònoms) que estan per sota del 60% de la mitjana nacional (fins i tot després de transferències públiques socials) sobre el total de treballadors, Espanya es troba fins i tot pitjor que aquests dos països.

Aquestes dades ens indiquen que tot i que Espanya no tingui com a mitjana els pitjors salaris en termes absoluts, sí que té el major percentatge de treballadors pobres, després de Romania i Grècia.  Això és resultat de la gran pobresa dels salaris, la gran pobresa de les transferències públiques i les grans limitacions de les polítiques redistributives de l'Estat Español, causes determinants de l'elevadíssim nivell de pobresa laboral que existeix a Espanya.

Espanya està entre els que tenen pitjors condicions de treball en la UE

Espanya és també un dels països amb pitjors condicions laborals (després d'Hongria i Xipre), que aconsegueixen la seva cenit en sectors com l'agricultura i la construcció (Taula A4, p.42). Aquest és un dels indicadors de qualitat de l'ocupació més estudiat i detallat a l'informe, que inclou gran nombre de variables (vint ítems) que analitzen com i en quin entorn es realitza el treball. Està compost per tres sub-dimensions: intensitat del treball; autonomia del treball; i factors de risc físics. Espanya es troba a la cua en pràcticament cadascun d'aquests subindicadors, i molt especialment en els citats anteriorment (Figura 6, p.16).

Espanya està entre els països que menys atenció presten al millorament del coneixement i l'educació laboral   

Finalment crida l'atenció com també Espanya està fallant estrepitosament en la capacitació dels seus treballadors (a l'informe es registra el percentatge de la població adulta -de 25 a 64 anys- que va participar en educació o capacitació en les quatre setmanes anteriors a l'enquesta). A més es pregunta als treballadors si estan d'acord amb l'afirmació “El meu treball ofereix bones perspectives de progrés professional”. Com a mitjana, un de cada quatre treballadors a la UE va participar en alguna capacitació en el mes anterior i / o va considerar que el seu treball oferia bones perspectives per al desenvolupament de carrera. L'interessant és que es comparen les dades de 2005-2010 i 2015 per veure la reacció després de la crisi. En el conjunt de la UE hi ha hagut un gran avanç en la millora de les habilitats i el desenvolupament professional dels treballadors, però no així a Espanya, que destaca entre els països amb pitjors resultats en la millora de capacitació dels seus treballadors durant aquest període (Figura 22, p.31) (al costat del Regne Unit i Bèlgica, que són països amb un mercat d'educació molt desregulat i privatitzat, mentre que els països amb millors puntuacions són els nòrdics, que són els que tenen la major inversió en educació pública).    

¿Quines són les causes d'aquesta deplorable situació? 

La resposta a aquesta pregunta no és difícil. Naturalment que no hi ha solament una causa. Hi ha moltes causes que, per regla general, apareixen a les pàgines econòmiques dels majors mitjans de comunicació, en les poques vegades que aquests problemes són tractats per tals mitjans. Però les causes més importants (que són les causes polítiques i la distribució de poder dins del país) no apareixen gairebé mai en aquets mitjanes. I això no és per casualitat. Tals causes romanen ocultades i silenciades en aquests mitjans doncs la majoria d'ells estan controlats pels mateixos grups empresarials que formen part de les elits econòmiques i financeres, les quals, a través de l'enorme influència que tenen sobre els aparells de l'Estat i les institucions mal anomenades representatives, imposen i forcen a la població polítiques públiques que promouen els seus interessos en contra dels drets dels treballadors. En altres paraules, la classe empresarial (el que abans es deia la classe capitalista, terme que ara no s'utilitza perquè sembla un terme “antiquat”) té a Espanya molt, però que molt major poder polític i mediàtic que la classe treballadora. I això explica que a Espanya es permeti que existeixin tals condicions deplorables, promovent reformes laborals com les que va aplicar el govern Zapatero primer i després Rajoy en el conjunt de l'Estat, i els govern de Mas i Puigdemont a Catalunya, les quals van afeblir al món del treball d'una manera molt notable. Aquest debilitament ha anat acompanyat d'una gran reducció dels drets laborals, polítics i socials (amb les retallades de la despesa pública social) que ha empitjorat la qualitat de vida de les classes populars en general i de la classe treballadora en particular.

Aquestes polítiques públiques neoliberals, els màxims promotors de les quals són els partits neoliberals com el PP, Ciutadans (que és el més neoliberal de tots ells), el PDeCAT i els partits socioliberales (com el PSOE), han contribuït a aquesta gran deterioració de les condicions d'ocupació. En realitat les polítiques neoliberals tenen com a objectiu precisament augmentar el poder del món empresarial a costa de disminuir el del món del treball. I ho han aconseguit.

No es té ni que dir que aquest excessiu poder polític-mediàtic del món empresarial ve de lluny. Ha estat una constant en la història d'Espanya. El gran subdesenvolupament social d'Espanya està basat precisament en l'enorme concentració de poder polític i mediàtic que ha existit en aquest país i que la Transició de la dictadura a la democràcia no va canviar (veure el meu llibre El subdesenvolupament social d'Espanya: causes i conseqüències, editorial Anagrama, 2006). 

La Constitució, el patriotisme i la qualitat de l'ocupació 

Avui estem veient un gran debat sobre el MONOTEMA NACIONAL en el qual els uns i els altres estan utilitzant la Constitució Espanyola (definint-se com els constitucionalistes) com el principal punt de referència per sancionar als seus adversaris, incloent la seva encarcelación. Converteixen així la Constitució en un document sagrat al que cal respectar i obeir. És més, alguns constitucionalistes (com el PP i Ciutadans) fins i tot exigeixen la seva acceptació com a prova de patriotisme. Segons tal argument, la Constitució és el document que garanteix la unió i el benestar dels espanyols. Aquesta postura és també promocionada activament pels mitjans d'informació, que deliberadament promouen els articles de la Constitució que els afavoreixen, i ignoren aquells que els desfavoreixen, com l'article 35.1.

Al debat “nacional” sobre qui és més patriota s'ignora i oculta, no obstant això, que aquestes mateixes forces polítiques súper-patriotes són també les majors defensores de les polítiques neoliberals que van en contra precisament del dret-mandat explicitat també en la mateixa Constitució per aquell article. En realitat, és un signe d'una enorme hipocresia que alhora que sacralizan la Constitució, presentant-se com els grans patriotes, hagin estat proposant i aplicant polítiques públiques que han danyat enormement a les classes populars d'aquest país, que constitueixen la majoria de la nació i de la pàtria. Si el concepte de pàtria inclou (com hauria d'incloure) a la població que viu al seu territori, llavors és clar que tals partits estan utilitzant el sentiment patriòtic per mobilitzar a la població per a finalitats diferents i contraries a les que indiquen, ocultant que són les polítiques públiques neoliberals les que estan violant l'article 35.1 de la Constitució i el benestar de les classes populars, component central de la nació i de la pàtria.

Algo semblat ocorre en l'altre costat del debat nacional. Els independentistes estan hegemonizados pel PDeCAT, la dreta catalana de sempre, que ha estat imposant i forçant polítiques neoliberals idèntiques a les aprovades pel PP i Ciutadans (en realitat, les retallades han estat fins i tot més extensas a Catalunya que a la resta d'Espanya), realitat ignorada sota la seva trucada al patriotisme, oblidant també que les classes populars són o haurien de ser el centre d'aquesta pàtria i nació. No pot estimar-se la nació, la pàtria, un país, i alhora danyar la qualitat de vida de la població que viu en ella. I això és el que està ocorrent (i ha estat ocorrent) a Espanya i a Catalunya durant bastant temps. Els nobles sentiments patriòtics s'han estat manipulant i utilitzant per ocultar el dany que els falsos patriotes han estat imposant a la població. Així de clar.


Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra, i autor, amb Juan Torres de ‘El que has de saber perquè no et robin la pensió’

Vicenç Navarro

e-max.it: your social media marketing partner

Imprimeix Correu-e