Podem CAT. - Una eina al servei de la ciutadania

El gran error de les esquerres radicals independentistes a Catalunya

Quan era jove, a la fi dels anys cinquanta i principis dels anys seixanta, vaig participar en la resistència antifranquista i vaig viure una experiència que crec rellevant per a la situació actual que estem vivint en aquest país. Arran de la  visita a Barcelona del dictador, el general Franco, diversos membres de l'organització clandestina a la qual pertanyia van proposar a l'executiva del partit organitzar un atemptat contra el dictador.

Als pocs dies se'ls va comunicar, també clandestinament, en els termes clars i contundents característics de la narrativa d'aquells temps, que “les condicions objectives no eren favorables a realitzar tal acció”. És més, es subratllava que aquesta decisió seria contraproduent doncs, en el cas poc probable que tal acte fos reeixit, no existien possibilitats que a aquesta  acció seguís una mobilització popular que forcés el canvi de règim. El més probable, se'ls va dir, és que aquest acte creés una enorme resposta repressiva que faria un gran dany a la infraestructura de la resistència antifranquista, que estava desenvolupant-se i es trobava  encara en fases inicials.

Recordo el desencantament i la frustració que tal ordre va generar entre els membres joves que tenien una visió diferent de les “condicions objectives” que els deien els majors. Naturalment que es va obeir l'ordre, malgrat el desacord, encara que més tard es va arribar a la conclusió que l'executiva del partit estava carregada de raó. Aquest acte hagués originat en realitat tot un seguit de passos per part de l'Estat repressor feixista que, en lloc d'ajudar a avançar, haguessin servit per retrocedir en  el procés d'alliberar al país d'aquella dictadura tan repressiva.

Cito aquesta anècdota d'un acte que va ocórrer fa més de mig segle perquè és un cas molt significatiu, doncs un acte pot percebre's com a necessari en un moviment d'alliberament, però en ser avaluat en un context més ampli, pot tenir un efecte precisament oposat al desitjat, frenant, afeblint i fent retrocedir al mateix procés d'alliberament que es desitja realitzar. En una estratègia de canvi, la lectura correcta de la correlació de forces a cada moment és clau.

 Les conseqüències de l'estratègia independentista (cridada a Catalunya el “procés”) recolzada per les esquerres radicals independentistes

Aquesta observació ve al cas arran de les propostes fetes per partits independentistes de sensibilitat d'esquerres (que es defineixen explícita o implícitament com a revolucionaris) en la seva estratègia d'aconseguir el que consideren un “alliberament nacional”. Ni què dir ha de les condicionis entre avui (any 2018) i llavors, són molt disímiles doncs, entre altres diferències, cal subratllar que Espanya estava llavors, en la meva joventut, sota una de les dictadures més repressives que hagin existit a Europa Occidental al segle XX (segons el Professor Malekafis de la Universitat de Columbia a Nova York, un dels majors experts en el feixisme europeu, per cada assassinat polític que va fer Mussolini, Franco va fer 10.000), mentre que avui el règim espanyol del 1978 és una democràcia que àdhuc sent enormement limitada (amb aparells de l'Estat clarament influenciats per la cultura del règim anterior), té un  nivell de repressió que no és comparable al règim dictatorial anterior. I, per subratllar més diferències entre llavors i ara, està el fet que l'acte que es proposava en aquell moment era un acte de naturalesa militar mentre que les accions realitzades per l'esquerra radical independentista han estat sempre actes de desobediència civil pacífica, la qual cosa aplaudeixo.

Ara bé, malgrat les enormes diferències hi ha també elements comuns que mereixen ser ressaltats, doncs es pot veure que hi ha un element comú que s'aplica en moltes situacions. No tinc dubtes de l'honorabilitat i noblesa de la causa defensada (la qual respecte però no comparteixo) però, en els dos casos, l'aplicació de les mesures i estratègies per aconseguir els objectius era previsible que portaria a un resultat oposat al desitjat, i això com a conseqüència de no haver-se entès i/o considerat la correlació de forces que definia el que era o no possible que ocorregués. Crec que és obvi que l'aplicació de l'estratègia de l'esquerra independentista (coneguda com el “procés”), realitzada significativament amb altres partits independentistes, ha portat a una situació precisament oposada a la desitjada. Avui la resposta de l'Estat central espanyol ha estat d'una repressió que ha inclòs la pèrdua de la capacitat del govern de la Generalitat de poder gestionar el seu ja limitada autonomia, així com una considerable pèrdua de drets polítics, laborals i socials. El que és extraordinari és que tals forces polítiques no sembla que s'adonessin de les conseqüències dels seus resultats (veure “Els independentistes són també responsables de l'enorme crisi a Catalunya”, Públic, 8 de desembre de 2017).

I el que és també molt significatiu, és que tal “procés” ha creat una immensa polarització dins de Catalunya, en la qual la majoria de la classe treballadora catalana (que és principalment de parla castellana) està mobilitzada no a favor sinó en contra de la seva estratègia autodefinida com d'alliberament. Aquesta oposició hagués de ser un motiu de màxima preocupació, doncs hagués de ser clar i obvi que sense el respatller  de la classe treballadora un projecte emancipador té poquísimas possibilitats d'èxit. El suport material per a un projecte de transformació nacional i social (que consta en les seves propostes de canvi) requereix del suport de la classe treballadora. L'experiència històrica així ho demostra. Creo doncs que era fàcil veure que tal “procés” ens portaria a una situació en la qual un alt percentatge de tal classe acabaria recolzant a una força política, Ciutadans, que és la més hostil al projecte d'alliberament nacional (i la més agressiva en l'aplicació de mesures econòmiques reaccionàries com l'enduriment de la reforma laboral o les retallades de despesa pública) que danyaran a les classes populars catalanes.

I el que ha passat desapercebut, malgrat ser enormement inquietant, és que les dretes ultraliberales s'han reforçat considerablement en la situació actual. Mai abans els partits més ultraliberales (no sol Ciutadans sinó també PDeCAT, tots dos de la família política ultraliberal) havien estat en posició de major força. L'equip econòmic de Ciutadans és el més semblat que Espanya hagi tingut al reaganismo (pare del trumpismo) mentre que en el PDeCAT la candidata a la Presidència Elsa Artadi és una economista, deixebla entusiasta de l'economista més ultraliberal a Catalunya, a Espanya i a Europa, defensor de les polítiques públiques reaganianas, Xavier Sala i Martín, els llibres de les quals ha traduït al català. En realitat, no hi ha res tan semblant (des de la perspectiva econòmica) a un neoliberal de Ciutadans com un neoliberal del grup Sala i Martín. I el que aconsegueix nivells de difícil comprensió és que partits que es consideren d'esquerres, com a ERC i la CUP, recolzin que tal persona sigui presidenta del govern català. La incoherència ha arribat a uns nivells extrems.

El reforçament de la ultraderecha

I per si no fos poc, cal assenyalar que tal “procés” ha reforçat al nacionalisme espanyolista extrem a Espanya, despertant de nou al feixisme, com ben ha assenyalat Pablo Iglesias. La seva estratègia d'alliberament nacional, que ignora els canvis positius que estaven ocorrent a Espanya (on gairebé el 50% de la població adulta estava a favor d'un referèndum pactat), presentant-la com “incambiable”, ha creat una hostilitat generalitzada entre les classes populars espanyoles que ha afeblit a les esquerres espanyoles, hereves del 15M. Aquestes estaven lluitant per aconseguir una Espanya plurinacional que respectés el dret d'autodeterminació, dret que, per cert, durant la clandestinitat no només les esquerres catalanes sinó també les espanyoles -com el PSOE- havien inclòs als seus programes per quan la desitjada Espanya plurinacional i democràtica s'aconseguís. Tal acceptació del principi d'autodeterminació per als diferents pobles i nacions a Espanya per forces polítiques que es consideraven espanyoles no era per trencar Espanya sinó per facilitar l'establiment d'una altra Espanya, plurinacional, justa socialment i més democràtica, on la unió s'aconseguís per voluntat i no per la força.

És cert que tal compromís es va abandonar per part del PSOE durant la transició inmodélica de la dictadura a la democràcia, resultat de l'enorme i antidemocràtica influència de la ultraderecha (que controlava tots els aparells de l'Estat, convertint-se el PSOE en una columna essencial del règim del 78). Però els pobles tenen memòria i com a conseqüència del qüestionament de tal règim per part del 15M i, més tard, del sorgiment del moviment polític-social que li va seguir –Podemos- en l'aparició en el panorama polític d'altres forces també estimulades pel 15M al llarg del territori espanyol, molts canvis han estat ocorrent, del com el més rellevant és el seu qüestionament del règim monàrquic del 78 i el seu compromís amb l'establiment d'una Espanya plurinacional que permetés recuperar el principi i la pràctica de l'autodeterminació.

El que és sorprenent, i que tradueix una visió enormement sectària, és que en lloc d'aliar-se amb tals noves esquerres espanyoles per intentar canviar Espanya, les esquerres presumptament revolucionàries les van considerar com a part d'aquesta Espanya, suposadament incambiable, intentant aconseguir el seu objectiu, la secessió en contra d'Espanya (tenint a més a gran part de la classe treballadora catalana en contra). Tal visió va arribar a extrems com que en una assemblea de la CUP, partit central en aquesta estratègia, es va arribar a esbroncar al Secretari General d'Units Podem per considerar-ho part del problema en lloc de part de la solució. En realitat, expressaven amb el seu esbronc la versió àmpliament estesa entre totes les forces independentistes que els era favorable per a la seva estratègia del “procés” presentar a tota Espanya com a antipàtica i opressora, facilitant tensions que afavorissin la polarització de Catalunya i Espanya.

La realitat ha mostrat l'enorme error i falsedat de tal percepció. Avui les esquerres espanyoles plurinacionals estan pagant un cost polític enorme per haver lluitat per un projecte que hauria possibilitat aconseguir un dels objectius de l'esquerra independentista, la realització del referèndum. L'enorme reculada que el “procés” ha significat no solament per a Catalunya sinó també per a la resta d'Espanya no podia ser major. I això era molt però que molt predictible. Sóc testimoni de reunions habidas entre les esquerres independentistes radicals i les noves esquerres espanyoles en les quals aquestes últimes van assenyalar a les primeres que, de tirar endavant la independència exprés, ocorreria el que ha ocorregut. I pas per pas així ha ocorregut. ¿És això el que volien? Avui les classes populars de Catalunya i d'Espanya estan molt pitjor que abans de l'inici del fracàs de la línia exprés a l'independentisme. La seva responsabilitat històrica és considerable. I confirmen que no és revolucionari el que es defineix a si mateix com a revolucionari sinó l'o la que, en les seves accions, crea les condicions perquè pugui realitzar-se el projecte de transformació profunda desitjada. ¿En realitat creuen que avui aquestes condicions són més favorables per a aquest canvi profund? Dubto que ho creen.


Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra, i autor, amb Juan Torres de ‘El que has de saber perquè no et robin la pensió’

Vicenç Navarro

e-max.it: your social media marketing partner

Etiquetes: Vicenç Navarro

Imprimeix Correu-e