ÚLTIMAS EJECUCIONES DEL FRANQUISMO
El sábado 27 de septiembre de 1975 se realizaron las últimas ejecuciones en España por parte de la dictadura franquista. En Burgos, fue ejecutado Ángel Otaegui, de 33 años y en Barcelona fue fusilado Juan Paredes Manot, Txiki, de 21 años, los dos eran militantes de ETA. En Madrid, en el Hoyo de Manzanares, fueron fusilados tres miembros del Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP): José Luis Sánchez Bravo, de 22 años, Ramón García Sanz, de 27 años, y José Humberto Baena Alonso, de 24 años.
A raíz de la aprobación de dichos fusilamientos por el régimen franquista, en el País Vasco se decretó una huelga general de tres días y en varias ciudades españolas, como Barcelona, se realizaron manifestaciones reclamando justicia y su indulto; la respuesta por parte de la dictadura fue una violenta represión.
A continuación, adjuntamos la Carta de despedida de José Humberto Baena, uno de los últimos fusilados por el régimen franquista:
Papá, mamá: Me ejecutarán mañana de mañana. Quiero daros animos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue. Recuerdo que en tu última visita, papá, me habías dicho que fuese valiente, como un buen gallego. Lo he sido, te lo aseguro. Cuando me fusilen mañana pediré que no me tapen los ojos, para ver la muerte de frente. Siento tener que dejaros. Lo siento por vosotros que sois viejos y sé que me queréis mucho, como yo os quiero. No por mí. Pero tenéis que consolaros pensando que tenéis muchos hijos, que todo el pueblo es vuestro hijo, al menos yo así os lo pido. ¿Recordáis lo que dije en el juicio? Que mi muerte sea la última que dicte un tribunal militar. Ese era mi deseo. Pero tengo la seguridad de que habrá muchos más. ¡Mala suerte! ¡Cuánto siento morir sin poder daros ni siquiera mi último abrazo! Pero no os preocupéis, cada vez que abracéis a Fernando, el niño de Mary, o a Manolo haceros a la idea de que yo continúo en ellos. Además, yo estaré siempre con vosotros, os lo aseguro. Una semana más y cumpliría 25 años. Muero joven pero estoy contento y convencido.
Extraído de: Alfredo Grimaldos (2004). La Sombra de Franco en la Transición. Madrid, España. Editorial OBerón
Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella.
Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.
Adios papá, adios mamá.
Vuestro hijo: José Humberto
Los asesinatos del 27 de septiembre de 1975 dieron lugar a importantes movilizaciones en el interior y el exterior. Pablo VI manifestó su condena a la represión y solicitó tres veces clemencia. 17 embajadores, la mayoría europeos, abandonaron Madrid llamados por sus gobiernos, no así el de EEUU. En muchas ciudades de todo el mundo se celebraron multitudinarias manifestaciones, en Lisboa la embajada española fue asaltada e incendiada.
Ante tal situación el día 1 de octubre de 1975, “Día del Caudillo” en la plaza de Oriente de Madrid, Franco afirmó que “todo lo que en España y Europa se ha armado obedece a una conspiración masónico-izquierdista en la clase política, en contubernio con la subversión comunista-terrorista en lo social, que si a nosotros nos honra a ellos les envilece” El discurso y el mar de brazos en alto entonando el himno falangista “Cara al sol” parecían un viaje en el tiempo a 1946 cuando la ONU aprobó el boicot diplomático contra un régimen calificado de fascista. Algunas semanas más tarde Franco murió.
De acuerdo con la propia ONU (Resolución 1996/119 de 2 de octubre de 1977) en España siguen sin cumplirse en relación con las víctimas y sus familiares, el derecho a saber, el derecho a la justicia, y el derecho a obtener reparación. Desde el punto de vista de la jurisprudencia internacional, lo ocurrido en la zona franquista a partir del 18 de julio de 1936 fue un crimen contra la humanidad y estos no prescriben.
Desde Podem Catalunya recordamos tristemente, este terrible y abominable suceso por parte del régimen franquista, que por desgracia, forma parte de nuestra Memoria Histórica y a día de hoy continuamos intentando recuperar democráticamente.
ÚLTIMES EXECUCIONS DEL FRANQUISME
El dissabte 27 de setembre de 1975 es va realitzar les últimes execucions a Espanya per part de la dictadura franquista. A Burgos, va ser executat Ángel Otaegui, de 33 anys i a Barcelona va ser afusellat Juan Paredes Manot, Txiki, de 21 anys, tots dos eren militants d’ETA. A Madrid, en el Hoyo de Manzanares, van ser afusellats tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP): José Luis Sánchez Bravo, de 22 anys, Ramón García Sanz, de 27 anys, i José Humberto Baena Alonso, de 24 anys.
Com a conseqüència de l’aprovació d’aquests afusellaments per part del règim franquista, al País Basc és va decretar una vaga general de tres diez en diverses ciutats espanyoles, com Barcelona, es van realitzar manifestacions reclamant justícia i el seu indult; la resposta per part de la dictadura va ser una violenta repressió.
A continuació, adjuntem la Carta de comiat de José Humberto Baena, un dels últims afusellats pel règim franquista:
Papa, mama: M’executaran demà al matí. Vull donar-vos ànims. Penseu que jo moro però que la vida segueix.
Extret de: Alfredo Grimaldos (2004). La Sombra de Franco en la Transición. Madrid, España. Editorial OBerón
Recordo que en la teva última visita, papa, m’havies dit que fos valent, com un bon gallec. Ho he sigut, t’ho asseguro. Quan m’afusellin demà demanaré que no em tapin els ulls, per veure la mort de front. Sento haver de deixar-vos. Ho sento per vosaltres que sou vells i sé que m’estimeu molt, com jo us estimo. No per mi. Però heu de consolar-vos pensant que teniu molts fills, que tot el poble és fill vostre, al menys jo així us ho demano. Recordeu el què vaig dir en el judici? Que la meva mort sigui l’última que dicti un tribunal militar. Aquest era el meu desig. Però tinc la seguretat que hi haurà molts més. Mala sort! Quant sento morir sense poder donar-vos ni tant sols la meva última abraçada! Però no us preocupeu, cada cop que abraceu el Fernando, el nen de la Mary, o al Manolo feu-vos a la idea que jo continuo en ells. A més, jo estaré sempre amb vosaltres, us ho asseguro. Una setmana més i faria 25 anys. Moro jove però estic content i convençut. Feu tot el possible per dur-me a Vigo. Com els nínxols de la família estan ocupats, enterreu-me, si podeu, en el cementiri civil, al costat de la tomba de Ricardo Mella.
Res més. Una abraçada molt forta, l’última.
Adéu papa, adéu mama.
El vostre fill: José Humberto
Els assassinats del 27 de setembre de 1975 van donar lloc a importants mobilitzacions a l’interior i l’exterior. Pau VI va manifestar la seva condemna a la repressió i va sol·licitar tres vegades clemència. 17 ambaixadors, la majoria europeus, van abandonar Madrid anomenats pels seus governs, no així el de EUA. En moltes ciutats de tot el món es van celebrar multitudinàries manifestacions, a Lisboa l’ambaixada espanyola va ser assaltada i incendiada.
Davant tal situació el dia 1 d’octubre de 1975, “Dia del Cabdill” en la plaça d’Orient de Madrid, Franco va afirmar que “tot el que a Espanya i Europa s’ha armat obeeix a una conspiració maçònic-esquerrana en la classe política, en contuberni amb la subversió comunista-terrorista en el social, que si a nosaltres ens honra a ells els envileix” El discurs i la mar de braços enlaire entonant l’himne falangista “Cara al sol” semblaven un viatge en el temps a 1946 quan l’ONU va aprovar el boicot diplomàtic contra un règim qualificat de feixista. Algunes setmanes més tard Franco va morir.
D’acord amb la pròpia ONU (Resolució 1996/119 de 2 d’octubre de 1977) a Espanya segueixen sense complir-se en relació amb les víctimes i els seus familiars, el dret a saber, el dret a la justícia, i el dret a obtenir reparació. Des del punt de vista de la jurisprudència internacional, l’ocorregut en la zona franquista a partir del 18 de juliol de 1936 va ser un crim contra la humanitat i aquests no prescriuen.
Des de Podem Catalunya recordem tristament, aquest terrible i abominable succés per part del règim franquista, que per desgràcia, forma part de la nostra Memòria Històrica i avui dia continuem intentant recuperar democràticament.
11S: Reconstruïm Catalunya
L’11 de setembre és el dia de celebració de la identitat nacional catalana, la defensa de la qual sempre ha caracteritzat les forces progressistes liderades per les esquerres a Catalunya, que van identificar sempre la defensa d’aquesta identitat amb els interessos de les classes populars. El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol, juntament amb la necessitat d’assolir una major justícia social a Catalunya i a la resta d’Espanya, ha estat sempre reivindicat per les forces progressistes hereves tant de l’11 de setembre del 1714 com de la resistència antifeixista durant la dictadura, del moviment 15-M i dels moviments socials i partits polítics nascuts d’ell.
En realitat, hi ha diverses Catalunyes. La conservadora ha governat gairebé sempre, abans i durant el període democràtic, i l’enorme crisi actual mostra les conseqüències de les polítiques públiques que han estat aplicant i que han estat afavorint minories a costa de les classes populars, que són la majoria de la població. Aquest any 2020 ha posat de manifest les diferents mancances del nostre país, fruit de més d’una dècada de polítiques d’austeritat. Davant la teatralització i la ineficàcia del govern de la Generalitat –que representa els interessos dels de sempre–, incapaç d’abordar les diverses crisis que vivim i enfront de la confrontació, hem d’anteposar el diàleg i la cooperació per a reconstruir Catalunya. Una Catalunya que continuï avançant en drets i llibertats entre totes i tots per a tota la població, especialment per aquells sectors –com ara la classe treballadora i altres sectors de les classes populars– que estan patint en major mesura les polítiques neoliberals que s’han estat imposant tant per part dels previs governs espanyols com per part de la Generalitat de Catalunya, com ara les reformes laborals regressives o les retallades de despesa pública (de les més altes d’Espanya i de la UE).
La pandèmia ha mostrat també
l’enorme pobresa dels serveis de l’Estat del Benestar a Catalunya. La nostra
gent gran són els que estan patint més la crisi sanitària i social derivada de
la COVID-19. Els hospitals estan saturats, molts dels CAP segueixen tancats i
els serveis sanitaris públics han resultat ser insuficients mentre el govern
dels “súperpatriotes” subvenciona la sanitat privada, aposta per més
externalitzacions i per seguir minant la sanitat pública. Per tal que tothom tingui dret a la vida i
a la millor atenció possible, tingui els recursos que tingui, hem de
reconstruir la sanitat i els serveis socials, apostant decididament per un
model públic i universal.
Pel que fa a les escoles, la situació actual també reflecteix les enormes limitacions i el infrafinançament del sistema educatiu públic, la qual cosa tindrà conseqüències molt negatives en la reobertura escolar d’aquest any. I podríem dir el mateix pel que fa als insuficients serveis d’atenció a la dependència i les escoles bressol (el Quart Pilar de l’Estat del Benestar), que tenen desateses milions de persones i que poden ajudar les famílies millorant el seu benestar i facilitar –especialment a les dones– la integració al mercat de treball, aplicant a més les polítiques de conciliació necessàries. Hem mostrat ja en aquells ajuntaments en què governem que es poden fer les coses d’una altra manera, oferint una altra visió de Catalunya. És obvi que els que sempre han governat Catalunya representant els de sempre no han prioritzat els serveis públics, que juguen un paper clau en garantir la qualitat de vida de la ciutadania.
D’altra banda, el nostre teixit productiu basat en el totxo, rere el qual hi ha una gran especulació, i el turisme, juntament amb la progressiva pèrdua de pes de la nostra indústria, ha demostrat la feblesa de la nostra economia. Cal un país que torni a produir, fomentant la reindustrialització i que avanci cap a una transició ecològica respectuosa amb el nostre medi ambient, capaç de produir llocs de treball dignes i amb sensibilitat social, donant prioritat als serveis públics i les transferències de l’Estat del Benestar, que a més redueixin una de les majors desigualtats socials existents a Europa. El sistema productiu ha d’emfatitzar més la producció i consum local creant els productes essencials necessaris per a facilitar que el petit comerç i els autònoms estiguin al centre d’unes polítiques econòmiques de Km 0. Cal reconstruir el nostre model productiu per tal que Catalunya, juntament amb altres pobles i nacions d’Espanya, sigui sobirana econòmica i energèticament i estigui preparada per als reptes que ens esperen al segle XXI.
Aquest canvi a Catalunya també requereix un canvi a Espanya, de la qual som part, afegint una sensibilitat social molt necessària en l’àmbit estatal. Canvis a la naturalesa de l’Estat, fent que sigui més democràtic, són essencials per a la plena realització de les reformes necessàries i desitjades. La monarquia ha demostrat ser un instrument de defensa de l’statu quo i d’un únic interès, el seu propi enriquiment. Davant la impunitat i la connivència cal una nova prefectura de l’Estat que doni pas a un model republicà. Una república que anteposi l’interès general, que blindi els serveis públics i que asseguri la igualtat d’oportunitats de totes i tots mitjançant una fiscalitat progressiva i el reconeixement de la diversitat nacional. Catalunya ha de ser el motor que impulsi la sortida a la crisi territorial i d’Estat per a reconstruir-se i fer possible la República del futur. És obvi que les classes dominants i el govern independentista català no poden ser l’instrument per liderar aquests canvis, ni a Catalunya ni a Espanya.
Ens considerem, juntament amb les diverses forces progressistes germanes, els hereus d’aquells que volien una altra Catalunya i una altra Espanya l’11 de setembre que celebrem. La Diada ha estat sempre un dia de reivindicació dels drets i llibertats. Avui, més que mai, cal reivindicar un horitzó republicà conjunt amb tots els pobles i nacions d’Espanya aprofundir la democràcia i la justícia social per tothom i, sobretot, per a les classes populars, que han estat les més perjudicades durant tots aquests anys. És necessari, per justícia social i per eficiència econòmica, transformar el nostre país per tal de poder respondre a les necessitats de la majoria de la població.
Reconstruïm Catalunya, reconstruyamos España.
Feliç diada i visca Catalunya!
Comunicat sobre els activistes empresonats al Marroc
Podem Catalunya, des del seu fidels compromís amb la democràcia i el respecte dels DDHH al món, vol expressar la seva solidaritat i suport als manifestants i activistes del Moviment Popular al Rif (Hirak Chaâbi fi Rif, en àrab) empresonats al Marroc i que actualment es troben en el vint-i-quatrè dia de vaga de fam. El partit vol manifestar també la seva preocupació pel risc que corren les seves vides a conseqüència d’aquesta vaga de fam.
Cal recordar que aquest moviment ciutadà prodemocràtic sorgeix de manera pacífica a la ciutat d’Espígols l’any 2016 per exigir el compliment d’uns drets en serveis socials bàsics als quals qualsevol ciutadà del món hauria de tenir a l’abast: accés a l’ocupació, accés a l’educació universitària, sanitat i inversió en infraestructures. Per tot això, Podem Catalunya dona suport a les exigències dels presos i els seus familiars i sol·licita a les autoritats marroquines que respectin els seus drets dins de les presons i els hi concedeixen els següents drets mínims com a presos:
● Reagrupació i acostament dels presos polítics del Hirak a les seves famílies: destinar-los al centre penitenciari d’Espígols per evitar el sofriment afegit i els costos de desplaçament que sofreixen les famílies de les persones empresonades.
● Fi de la vulneració de DDHH a les presons, del maltractament físic i psicològic.
● Ampliar el règim de visites i permetre visites no només de familiars, sinó també de membres de l’entorn social dels reclusos.
● Permetre adquirir productes en l’economat de la presó més d’una vegada a la setmana, donat que, al no disposar de frigorífics en les cel·les, no és possible conservar en bon estat els aliments.
● Facilitar l’accés a la informació en premsa i llibres, així com a l’ús del material per a escriure, ja que actualment als presoners rifenys se’ls hi prohibeix l’ús de paper i material per a escriure, com els bolígrafs.
Finalment, Podem Catalunya vol remarcar que l’objectiu final és la seva posada en llibertat i reiterar el seu compromís amb les peticions democràtiques i de drets socials demandats pels ciutadans de la regió del Rif.
LA NUEVE
A las 21:22 horas del día 24 de agosto de 1944, la 9.ª Compañía del Regimiento de marcha del Chad, integrado en la 2.ª División Blindada de la Francia Libre, formada por unos 150 republicanos españoles bajo mando francés, irrumpió en el centro de París por la Porte d’Italie. El semioruga español Ebro entró en la plaza del ayuntamiento y efectuó los primeros disparos contra soldados y ametralladoras alemanas. Más tarde salieron a la calle los ciudadanos franceses cantando La Marsellesa, atónitos, comprobaron que los primeros soldados liberadores eran todos españoles.
A las 3:30 horas del día 25 de agosto, los soldados alemanes invasores de París se rindieron y la Nueve hizo prisionero a Von Choltilz. Al día siguiente, 26 de agosto, las tropas aliadas entraron triunfantes en París.
La Nueve hizo historia
Desde Podem Catalunya rendimos homenaje a los héroes exiliados republicanos españoles que, con la única esperanza de poder regresar a España y derrotar el franquismo en particular y al fascismo en general, formaron parte de la compañía “La Nueve”. Españoles socialistas, anarquistas, comunistas y desertores de campos de concentración que combatieron única y exclusivamente por la libertad de la República Española. Anhelo republicano que les condujo a ser héroes y parte actora en las grandes batallas de la segunda Guerra Mundial, pasando desde la toma del Norte de África en Túnez, al desembarco de Normandia, la liberación de París y finalmente el 5 de mayo de 1945 en la toma del Nido del Águila, refugio de Adolf Hitler en Berchtesgaden.
Héroes para los ciudadanos franceses, condecorados en Francia con la Croix de Guerre y grandes olvidados en España por el régimen franquista y la monarquía. La Nueve, hoy día 25 de agosto de 2020, sigue latente en nuestros corazones. Nosotras no os olvidamos.
LA NOU
A les 21:22 hores del dia 24 d’agost de 1944, la 9a Companyia del Regiment de marxa del Txad, integrat a la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, formada per uns 150 republicans espanyols sota comandament francès, va irrompre al centre de París per la Porte d’Italie. El semioruga espanyol Ebre va entrar a la plaça de l’ajuntament i va efectuar els primers trets contra soldats i metralladores alemanyes. Més tard van sortir al carrer ciutadans francesos cantant La Marsellesa, atònits, van comprovar que els primers soldats alliberadors eren tots espanyols.
A les 3:30 hores del dia 25 d’agost, els soldats alemanys invasors de París es van rendir i la Nou va fer presoner a Von Choltilz. A l’endemà, 26 d’agost, les tropes aliades van entrar triomfants a París.
La Nou va fer història
Des de Podem Catalunya rendim homenatge als herois exiliats republicans espanyols, que amb l’única esperança de poder tornar a Espanya i enderrocar el franquisme en particular i a el feixisme en general, van formar part de la companyia “La Nou”. Espanyols socialistes, anarquistes, comunistes i desertors de camps de concentració que van combatre única i exclusivament per la llibertat de la República Espanyola. Anhel republicà que els va conduir a ser herois i part actora en les grans batalles de la segona Guerra Mundial, passant des de la presa del Nord d’Àfrica a Tunísia, al desembarcament de Normandia, l’alliberament de París, i finalment el 5 de maig de 1945 a la presa del Niu de l’Àliga, refugi d’Adolf Hitler a Berchtesgaden.
Herois pels ciutadans francesos, condecorats a França amb la Croix de Guerre i grans oblidats a Espanya pel règim franquista i la monarquia. La Nou, avui dia 25 d’agost de 2020, segueix latent en els nostres cors. Nosaltres no us oblidem.